Història
El document més antic que es conserva de Càlig està datat del 1234, any en què n’Hug de Fullalquer, mestre de l’orde de l’Hospital, atorga la carta de poblament a Pere de Balaguer i a Bernat de Puig a fi de poblar els llocs de Càlig i Alí, respectivament. Tanmateix, hi ha escampats diferents vestigis que testimonien que la zona va estar poblada en èpoques anteriors, com ho palesen els poblats ibèrics de la Tossa, la Picossa o el situat al puig de la Nau. Amb tot, dins del terme municipal, l’any 1929, es va trobar una cova de soterrament de l’època neolítica.
Un cop lliurada la carta de poblament, els llocs que s’hi esmenten (Benigulfur, Beniterei, Oleia i Alí) comencen a poc a poc un procés d’abandonament fins que arriben a desaparèixer. Únicament Càlig, acollit a l’ús del Costum de Lleida, hi prospera, i això és gràcies a l’atorgament continuat de privilegis per part dels hospitalers. De fet, l’any 1312, com a resultat de l’augment del veïnatge, la parròquia de Càlig es separa de la de Cervera del Maestrat, a la qual pertanyia, i el bisbe de Tortosa nomena el primer rector, Mn. Bertomeu Magre.
Fins l’11 de gener de 1540, en què en Francesc Llançol de Romaní, tretzè mestre de l’orde de Santa María de Montesa, erigeix en vila el fins aleshores lloc de Càlig, la població roman estretament lligada al castell de Cervera, el comanador del qual n’és l’administrador. Aquest atorgament permet, entre unes altres millores, la formació de la universitat o govern municipal, la concessió de tota la jurisdicció alta i baixa i el mer i mixt imperi, segons es desprèn de l’acta signada pel notari n’Antoni Borràs.
L’any 1649, durant la Guerra dels Segadors, les tropes franceses assetgen i ocupen la població. Com a resultat d’aquest fet, es suprimeix el govern municipal i el poble ha de pagar 320 lliures, sota l’amenaça de l’exèrcit francès si així no ho fa, de fer danys a les dones i a tota la vila. Testimoni d’aquest succés és –com n’ha quedat constància en els escrits que ens han arribat- la inscripció que hi havia a la capella de la Mare de Déu del Roser de l’església parroquial, i que deia: «A 3 de novembre 1649, dia que lo francès saquejà esta vila, esta bala que pesa 33 lliures, dencaigà esta pedra, que pesa més de 3 arrobes, de damunt la capella de S. Miquel, y la encaigà en este puesto». El saqueig provocà una mancança de queviures bàsics de subsistència, fet que es fa constar a les queixes que exposen els clergues en algunes de les visites pastorals realitzades pels bisbes de Tortosa.
Al segle XVIII, la població augmenta amb rapidesa, i això afavoreix l’expansió fora del nucli vell. Les cases s’edifiquen a continuació dels portals de la vila, çó és, del portal d’en Gil o de Sant Josep, el de Benicarló, el de Vinaròs, el d’Ulldecona i el de la Font. L’ampliació es fa sobretot al vessant nord, on es dissenyen nous ravals (c. l’Avallada, i els ravals de la Parra, Sant Roc, Santa Bàrbara...) que segueixen el traçat marcat pels setis, cellers i, especialment, corrals.
Un dels episodis tràgics que pateix Càlig, i que comparteix alhora amb la resta dels pobles del Maestrat, és el de les guerres carlines, sobretot la primera. El 1836 s’hi produeix dins mateix de la vila un sagnant enfrontament entre els carlins i les tropes liberals comandades per Francesc Brotons i el calijó Francesc Roure els quals van vèncer els partidaris de Carles Maria Isidre i van vessar de sang els carrers.
A aquests tràgics i allargats fets s’hi afegí el 1885 una epidèmia que provocà nombrosos morts entre la població. Baptista Navarro i Teixidor deixà escrites en el seu quadern de notes aquestes paraules: «Dia 9 de agosto del año 1885 trayeron la Virgen del Socorro nuestra Patrona por la enfermedad del colera y a los dos dias que milagro se paro la enfermedad, los muertos entre grandes y pequeños fueron 250», «Dia 14 de noviembre conpre el mulo a Martin Crucelles con 7 onzas 12 duros. Este mulo llevo los muertos al sementerio en el colera el año 1885 mes de julio más de 200». El gran nombre de ferits del mal de contagi fa que Càlig siga el poble del Maestrat que més va patir aquesta desconhortadora i devastadora passera.
La població que té Càlig l’any 1941 és aproximadament de 2.800 habitants. L’any 1956, com a resultat d’una forta gelada que malmet el camp, s’inicia l’emigració de molts calijons principalment cap a Catalunya, cosa que provoca una davallada demogràfica important que no comença a recuperar-se fins a la dècada del 1980. D’aleshores ençà el creixement de la població, encara que amb pujades i baixades, ha estat continu.
Amb el nou mil·lenni, el poble es troba immergit en una dinàmica de canvi i d’expansió feta palès, sobretot, de la transformació de conreus de secà en camps de tarongers, en l’arribada d’immigrants de diverses nacionalitats, en l’edificació de vivendes unifamiliars aïllades arreu del terme i en l’eixample de la població mitjançant la construcció d’urbanitzacions.
